Què fa que no ens estimem? (Part I)
Si estàs llegint aquest article, molt probablement és perquè ara o en alguna ocasió t'has plantejat o et planteges... Qui soc realment? Per què permeto això o allò altre? Què fa que actuï així i no pas com jo voldria? Què puc fer per ser acceptat/da?... Si és així, potser aquest escrit t'ajudi a esclarir i respondre aquestes preguntes, i qui sap, fins i tot a plantejar-te algun que altre canvi i conèixer-te a tu mateix/a.
Abans de parlar dels factors que fan que no ens estimem, m'agradaria poder parlar de què és l'autoestima i quina importància té sobre nosaltres i sobre els nostres comportaments envers els altres i a nosaltres mateixos.
L'autoestima és, en definitiva, la imatge i la consideració que tenim de nosaltres mateixos. És curiós que una definició tan curta pugui ser alhora tant complexe i que esdevingui un dels factors que indueixen a les persones a trastorns i problemes personals i socials. L'autoestima es desenvolupa a partir de la interacció humana, mitjançant la qual les persones es consideren importants una per a les altres. El "jo" evoluciona per mitjà de petits assoliments, els reconeixements i l'èxit. Existeixen dos tipus de necessitats d'estima, la pròpia (interna) i aquella que prové de les altres persones (externa). Quan parlem de l'estima interna parlem de la creada per nosaltres mateixos: idees, creences, pràctiques o conductes. Quan parlem de l'externa, estem parlant dels factors de l'entorn: els missatges transmesos verbal o no verbalment, o les experiències suscitades pels pares, els educadors, les persones significatives per a nosaltres, la cultura i la societat.
Però, dit això, que fa que no ens estimem? Està clar que la resposta pot ser llarga i complexe, però m'agradaria poder resumir-ho de la millor manera possible i, sigui en aquest article o en un altre, poder apropar-vos eines per treballar-ho. Al final tot es resumeix en un tema d'acceptació del "jo", de qui som i de com som i tenir la capacitat d'establir la nostra pròpia identitat i atribuir-nos un valor com individu únic i diferent més enllà del que vulguin o esperin els altres. Entenc que no és un camí planer i on intervenen els factors que hem enumerat abans, les creences, les idees, els patrons, els pares, amics, etc. Està clar que construir la nostra imatge tenint en compte tot això és molt complexe, perquè com deia la meva àvia, "mai plou al gust de tothom". Modelar-nos constantment en funció de les necessitats dels altres ens pot comportar una pèrdua progressiva d'identitat així com una frustració per partida doble. Primer per no complir les expectatives que tenien de nosaltres i segon amb nosaltres mateixos, per tenir la sensació que, fem el que fem, mai ho farem prou bé i ben segur que aquesta acció va en detriment de la nostra autoestima.
En una ocasió, algú em va dir... que passaria si deixessis de buscar-te en els ulls dels altres qui vols ser i comencessis a mirar endins per esbrinar qui ja ets? I la sorpresa va esdevenir quan en aturar-me per mirar endins el que vaig trobar va estar una imatge desdibuixada de mi mateixa. Ara tocava seure, escoltar-me, trobar-me i tornar a dibuixar-me sota els meus paràmetres... la cosa es complicava. Com fer-ho?…